Publicaciones

Un dels llocs comuns habituals a l’hora de referir-se al País Valencià (PV) és assenyalar que és una regió rica . Tot i això, les dades expliquen una altra història, i és que el nivell de vida dels valencians, mesurat pel producte interior brut per habitant, només arriba al 88 % de la mitjana espanyola . Durant quaranta anys s’ha produït un distanciament progressiu i cap avall respecte a aquesta mitjana, tot i que la bretxa recentment ha deixat d’augmentar .L’explicació no té a veure amb la taxa d’atur, que a hores d’ara només supera la mitjana espanyo-la en menys d’un punt percentual, ni amb una participació menor de la població al mercat de treball, ja que la taxa d’activitat és sensiblement similar . Està relacionada de manera determinant amb un baix nivell relatiu de productivitat del treball . Les raons d’això no es poden reduir a un model de desenvolupament basat en sectors intensius en mà d’obra i poc donats a la innovació tecnològica . És cert que, a més d’un intens procés de terciarització en què el comerç i l’hostaleria tenen un paper important, l’orientació tradicional de la indústria manufacturera valenciana ha estat cap a activitats de producció de béns de consum, que no han requerit habitualment mà d’obra d’alta qualificació ni s’han mostrat proclius a grans innovacions tecnològiques . Tot i això, es registra progressivament una tendència cap a la pèrdua de pes dels sectors tradicionals, com el del calçat, el del tèxtil i el del moble, i una expansió dels sectors de l’automòbil, la química i la indústria alimentària, i en àrees on era predominant la indústria de la joguina, molt sotmesa a la pressió competitiva de les importacions asiàtiques, s’ha produït espontàniament una rees-tructuració cap a plàstics destinats a altres usos .

Reig, E. (2023). «Economia valenciana: llums i tenebres». Revista Catalana de Ciències Socials 13 (Segunda época): 103-105. https://revistes.iec.cat/index.php/CSSr/article/view/150887